Categoria: Deco consells

Un dilema molt habitual engloba l’elecció entre coixins de teixits monocolor i entre tèxtils estampats. Mentre que els coixins de tela llisa solen tenir colors vius, els coixins amb motius solen ser més moderats, intentant mantenir l’equilibri amb la resta de l’estança. Els colors cridaners poden ser una bona opció si disposem d’un espai la decoració del qual és particularment monòtona i neutra, ja que podrem donar-los certs tocs de color sense que la nostra habitació es vegi recarregada. Utilitzant coixins estampats, crearem focus d’atenció que captaran la mirada dels nostres convidats. D’aquesta manera, hem d’anar amb compte per a no recarregar en excés la nostra estança.

Amb la finalitat d’obtenir un ambient harmoniós, un consell habitual és el de tenir en compte la resta dels tèxtils del nostre espai per a assegurar-nos que els coixins pels quals ens decantem seran coherents amb el conjunt.

Si bé molts continuen pensant que “menys és més”, des de Tinda’s ens decantem per prioritzar l’equilibri abans que el nombre de coixins que podem incorporar en la nostra estança. Malgrat poder utilitzar un número major, una combinació d’entre tres i cinc coixins ens assegurarà que la decoració serà prou completa sense crear una sensació d’excés. Així i tot, sempre pots arriscar com vam fer nosaltres en aquest saló en el cor de Barcelona, on els coixins es van convertir en protagonistes de la decoració gràcies a la seva combinació amb el llum penjant!

A l’hora de col·locar els coixins en els nostres sofàs, és important tenir en compte la seva grandària sempre donant prioritat a la visibilitat dels més petits atès que els coixins de gran grandària destacaran per si sols. De la mateixa manera, haurem de tenir sempre al cap la grandària del sofà que volem decorar. Mobles més amplis requeriran d’un nombre major de coixins mentre que butaques individuals o “chaise longues” necessitaran no més de tres coixins.

Un consell bàsic sempre present en les recomanacions dels decoradors d’interiors és la de jugar sempre amb coixins en tres grandàries diferents. Encara que les tendències actuals presenten una predilecció pels coixins quadrats o rectangulars, podem aconseguir un efecte sofisticat i de disseny si combinem tres mesures de coixins diferents i si, a més, ens decantem per agrupar-los de manera descendent.

Els coixins són una eina perfecta per a modular les tonalitats que predominen en el nostre saló, així com per a neutralitzar colors més vius o apujar el to a estances massa neutres. Una aposta segura és la d’emprar coixins originals en els sofàs per a crear un estil més atrevit i amb caràcter. Si volem aconseguir un conjunt que aporti riquesa visual, és important utilitzar teles que tinguin una tonalitat comuna o algun element que garanteixi la seva coherència. Utilitzar més de quatre estils diferents en un mateix ambient pot donar com a resultat que aquest quedi excessivament recarregat i que l’atmosfera no sigui prou acollidora. Fixar-nos en les cortines de l’estança, en les catifes del nostre habitatge o en el paper de les parets serà tot un encert si tenim dubtes a l’hora de triar l’estampat dels nostres coixins.

Les últimes tendències estan decidides a fer-nos experimentar amb patrons i estampats fora del comú. Hem presenciat un augment d’interiors amb decoracions particularment eclèctiques. Les novetats en el món de la decoració són cada vegada més atrevides i, temporada rere temporada, veiem que hi ha cada vegada menys tabús pel que fa a elements decoratius. Deixar a un costat els tèxtils monocolor i bussejar entre estampats únics sembla ser l’aposta clau d’enguany. Flors, formes geomètriques, ratlles… cap estampat se’ns resisteix! L’últim crit tèxtil és l’estampat conegut com “chevrons” que consisteix en un motiu de ratlles en ziga-zaga.

Com pots observar, si segueixes aquests petits consells, seràs capaç de crear un espai còmode, acollidor i únic que et permetrà crear un ambient en el qual viure moments agradables amb amics o acompanyat d’un bon llibre. Encara que a vegades sembli un detall una mica menor, els coixins com a elements decoratius cobren gran importància i poden donar-nos la clau per a aconseguir una decoració perfecta.

Existeix la falsa creença que si tens catifes a casa, has de tenir molta més cura amb els pèls de l’animal, amb les possibles taques de diversa naturalesa que pugui generar o amb el fet que li agradi gratar-la. És per això que moltes persones directament prefereixen prescindir d’aquest element tèxtil que, no deixant de ser un accessori, té un paper molt important en els espais, tant a efectes estètics com funcionals.

Eva Mesa entén que és una qüestió de desconeixement per part de l’usuari, per això recomana “tenir vista amb el tipus de catifa que es posarà i, sobretot, informar-se bé prèviament i assegurar-se que es pugui rentar i aspirar”. I afegeix que “el fet rellevant és que, a més, pugui rentar-se còmodament a casa. Una altra cosa és que per les dimensions de la catifa no sigui possible ficar-la a la rentadora”.

En tots els projectes de Tinda’s Project les catifes que col·loquen ja compleixen indiscutiblement els requisits de compatibilitat amb qualsevol mascota, “i ja no sols per elles, sinó perquè al final busques la màxima practicitat en el dia a dia, amb peces i accessoris que et facin la vida més fàcil”, opina la co-fundadora de l’estudi. I en aquest sentit inclou a altres elements tèxtils, com poden ser les tapisseries, i també altres usuaris com són els nens, tan susceptibles de provocar imprevistos del tipus taques, trepitjades, etc.

A l’estudi d’interiorisme a Barcelona treballen amb proveïdors de catifes la composició de les quals està pensada ‘ex profeso’ per a aquesta finalitat, com pot ser el polipropilè i la poliamida, encara que l’Eva Mesa reconeix que “encara són pocs els fabricants que es plantegen la validesa si hi ha animals, però estic segura que això anirà canviant”.

I pensant ja en el bon temps, els ambients a l’aire lliure també poden presumir del bon gust d’incloure una catifa per a vestir els paviments, “amb l’avantatge afegit que, aquests tèxtils pensats per a exteriors, són tots compatibles amb les mascotes, ja que es poden mullar i netejar directament amb la mànega”. En aquest sentit, una assegurança i bon argument en l’elecció d’una catifa és optar per un model que sigui in/out, per què no?

Todas las imágenes corresponden a proyectos realizados por el estudio de interiorismo de Barcelona, Tinda’s Project (©Mercè Post y ©Jordi Canosa), salvo la del perro que es de la marca Papiol Alfombres.

Una solució molt pràctica i senzilla com a primer pas és sobre el terreny, és a dir, trepitjant el propi sòl de la sala, agafar cinta de carrosser i marcar en el sòl la forma i dimensions del sofà allà on tinguem pensat col·locar-lo. Hi ha qui prefereix visualitzar-ho amb planxes de cartó, que també són més fàcils de moure sobre el sòl i valorar diverses opcions. Perquè encara que sobre el plànol del projecte l’interiorista ja t’hagi situat el sofà, aquesta solució resulta molt pràctica i et pot ajudar ‘in situ’ a fer-te una idea millor de com quedarà.

Com dèiem, la forma de la sala d’estar influirà també molt en la distribució dels elements que inclourem, entre ells, el sofà. Així, una sala rectangular o allargada permet crear diferents ambients, un d’ells dedicat a la zona d’estar, on estarà el sofà que, precisament, pot actuar de separador. Si la sala és quadrada, tendirem a unificar l’ambient i per a això, peces voluminoses com el sofà es col·locaran contra la paret per a buidar al màxim la zona central.

En el cas d’una sala de planta especial, cal valorar aquesta singularitat en cada cas, podent ser una paret corba, un gran finestral, una superfície trapezoidal, etc.

En línies generals, el sofà forma un tàndem amb el televisor per a donar vida a aquesta zona on es gaudeix còmodament de les últimes sèries o per a veure les notícies, d’aquí ve que s’acostumin a situar enfrontats.

En com integrar el televisor en l’interiorisme de la sala et donem diverses idees. Encara que som conscients que també hi ha moltes llars on no hi ha televisor i, per tant, la situació del sofà està menys condicionada en aquest sentit.

En qualsevol cas, la ubicació del sofà podria establir-se a partir de les següents opcions:

• AL COSTAT DE LA PARET. És la més recurrent, ja que ajuda a buidar la resta de l’estança. A més, d’aquesta manera també focalitzem una certa atenció en la paret on es dona suport al sofà protagonitzant-la amb algunes peces decoratives especials, com podria ser un quadre o un mirall, per exemple.
• AMB EL RESPATLLER ‘AL AIRE’. És a dir, que no es recolzi a cap paret i generant una zona de pas a manera de passadís per darrere; per a això cal deixar, mínim, 90 centímetres. La part posterior del sofà pot deixar-se tal qual o pot permetre que se li doni suport un moble no gaire ample i d’una altura similar a la del sofà. S’utilitza molt com a separador d’ambients, entre la zona d’estar i la zona del menjador, encara que també et mostrem altres idees per a separar ambients.
• SOFÀS ENFRONTATS. La idea és crear un espai tancat que convidi a la conversa, amb la qual cosa, és habitual quan no hi ha televisor. I qui diu dos sofàs, diu un sofà enfront de dues butaques. Això sí, la distància mínima frontal ha de ser d’uns 2,5 metres.
• ENFRONT D’UN ELEMENT CONCRET. Aquest representa un incentiu visual per gaudir des del sofà, ja sigui el televisor, un gran finestral amb vista o la xemeneia. Per cert, vols saber les 5 claus per a triar la teva xemeneia?
• SOTA AL FINESTRA. Parlem de finestres que no arriben fins al terra i la seva obertura no interfereix el sofà, l’alçada del respatller del qual quedaria per sota.

Una vegada ja tenim clar on situarem el sofà, l’espai disponible és el que determinarà la seva tipologia (grandària, forma, etc.). L’habitual és optar per un sofà de x metres per a alinear-lo al costat de la paret més llarga del saló. Si l’espai ho permet i les necessitats exigeixen més seients, es pot combinar amb un altre independent per a crear l’anomenada distribució ‘en forma de L’ o fins i tot amb tres, per a una ‘forma en U’.

En el cas d’optar per un chaise longue, s’ha de situar el més lluny possible de la porta per a donar major sensació d’amplitud visual i per a no interferir en la zona de pas.

La combinació de sofàs permet jugar amb diverses grandàries i també amb altres tipus de seients, com a butaques, o fins i tot incorporant seients extres molt versàtils com són els pufs i que també poden utilitzar-se com a taules auxiliars, sent a més, més fàcils de moure.

I a les habituals línies rectes d’un sofà es poden incorporar altres formes amb corbes o seients rodons, molt recomanables per a aquells salons de planta irregular o que incorporen elements constructius especials; així, la mescla de línies rectes i corbes ajuda a equilibrar visualment l’espai.

I una altra anotació. Si tens clar que vols o necessites que el sofà sigui també llit, l’oferta és també molt àmplia i segur que trobaràs el que millor et vagi. Només tingues molt en compte les mesures quan s’obri, no hagis de moure mobles cada vegada.

A més a més, cal no oblidar que la majoria de fabricants ofereixen la possibilitat dels sofàs a mida, un recurs que caracteritza tots els sofàs dels projectes de l’estudi d’interiorisme de Barcelona, Tinda’s Project, i que il·lustren aquest post.

Fotos portada, 1, 3, 4 y 5: ©Mercè Gost. Foto 2: ©Jordi Canosa.

El primer tema que volem compartir amb tu és el positiu que representa tenir plantes a casa, independentment de la finalitat decorativa encara que, òbviament, acabaràs gaudint de totes dues coses i aquesta és la principal motivació que ha de decidir-te a ‘posar-te a la feina’ com més aviat millor. Pren nota.

Les plantes…

• Aporten oxígen a l’ambient i també l’humidifiquen, el refresquen.
• Purifiquen l’aire absorbint els gasos nocius, el fum, etc. Diuen que en 24 hores netegen fins al 87% de l’aire tòxic d’un espai.
• En estances petites, les plantes són capaces d’atenuar els sorolls.
• El seu color verd genera sensacions relaxants, millorant l’estat d’ànim.
• El fet de cuidar-les amb accions com regar, trasplantar, etc. té funcions terapèutiques.
• I, mai més ben dit, aporten vida als espais, els embelleixen, creant racons bonics en qualsevol estança de la casa que reuneixi unes certes condicions.

Ara que ja saps quant de bo t’aportaran les plantes, segur que encara tens més ganes d’omplir la casa amb elles. Però compte, perquè no totes valen per a tots els espais i tampoc es tracta d’atipar l’ambient fent que sembli una selva. A casa, a nivell decoratiu o de distribució, has de tenir clares una sèrie de consideracions que després les traslladaràs a l’expert de la botiga de plantes que és qui en última instància et recomanarà les més adequades depenent d’aquestes pautes.

Per exemple, has de tenir clar on les col·locaràs, buscar-los el millor lloc, normalment aprofitant aquests racons morts que sempre tenim. Has d’assegurar-te que la planta no interfereixi en les zones de pas, ni que estigui prop de sistemes de calefacció ni de corrents d’aire. Cal, això sí, que hi hagi entrada de llum natural perquè puguin realitzar el seu procés de fotosíntesi correctament i et durin molt temps. També pensa en les proporcions, és a dir, si la casa és petita, no triïs plantes grans, ja que es tracta també de fer que combinin bé i estiguin en harmonia amb els altres elements de l’espai.

Prepara’t per a una bateria de preguntes que et farà l’especialista de la botiga de plantes; només així podrà recomanar-te les que millor s’adeqüin al teu cas. El primer que voldrà saber és si les posaràs a l’interior o són per a exterior, perquè tenen necessitats diferents i el segon que precisarà que li responguis és quin tipus d’estil de vida portes per a saber si disposaràs de temps per a cuidar-les bé o, per contra, el que necessites són plantes que requereixin poques atencions.

El millor és que, si ets principiant, comencis per aquestes últimes i amb el temps ja vagis canviant a altres més exigents. I fins i tot si les tries autòctones, encara millor perquè s’adaptaran més fàcilment al clima.

No et preocupis perquè per plantes no serà i te n’aniràs a casa amb una o diverses, segur. Pensa que donada la gran diversitat que existeix, pot dir-se que hi ha plantes per a totes les realitats domèstiques i personals possibles, fins i tot de si parlem d’estils decoratius!

A hores d’ara, ja saps que pots posar plantes en qualsevol estança de la teva casa, tenint en compte les condicions que hem comentat de llum, reg, etc. La naturalesa és sàvia i el temps demostrarà amb el creixement que aquesta planta va arribar a casa teva per a quedar-se, convertint-se en un bonic element més de la decoració però, i sobretot, en un organisme viu que aporta qualitat de vida a tu i als ambients que t’envolten.

En aquest sentit, també és important destacar que si una planta ha trobat el seu lloc en un espai concret, no la moguis perquè podria ser fatal per a ella. Sembla una ximpleria, però no ho és.

I parlant de creixement, tingues en compte que hauràs de canviar-la de base o de test conforme vegis que ho necessita per l’envergadura que va prenent. I, en aquest cas, potser et toca canviar-la de lloc. Confiem que sàpiga adequar-se sense problemes al nou racó.

Depenent de l’espai que disposis, podràs posar més d’una planta i crear composicions a manera de petits jardins, sent això més factible en els espais exteriors, tipus terrasses. Pots disposar-les arran de terra, penjolls, sobre un peu, damunt d’un moble, etc. i dins d’aquesta creació estètica, juga amb les diferents grandàries i formes de les plantes per a donar-li dinamisme al conjunt que, sens dubte, es convertirà en un atractiu focus d’atenció.

Per cert, parlant de terrasses, en aquest altre post sobre com decorar una terrassa o balcó, segons l’estudi d’interiorisme de Barcelona Tinda’s Project, a més de les plantes, també parlem d’altres elements que et poden servir d’inspiració. I si prefereixes més les flors que les plantes, no et perdis les millors idees per a decorar el teu balcó amb flors.

Si parlem de decoració no podem oblidar-nos d’un accessori imprescindible que hem d’acompanyar sempre amb les plantes i són els tests o jardineres. Existeix al mercat tanta varietat com plantes hi ha! Així que aprofita-ho i tria’ls al teu gust quant a formes, colors, disseny, materials, grandàries… De fet, en relació amb l’estil decoratiu que pot tenir la teva casa, també és un bon aliat per a integrar millor les plantes, sobretot si parlem dels acabats de la jardinera.

Per exemple, els de fusta, fang o ceràmica són ideals per a cases de camp, rústiques, etc. Els de fibres naturals queden molt bé en habitatges estivals i els de formigó o ciment són perfectes per a espais d’estil industrial, contemporani… L’objectiu amb aquest complement que remata la base de la planta és crear una continuïtat visual amb la resta d’elements decoratius de l’ambient.

I si les teves expectatives són molt més grans perquè així ho permet el teu habitatge, i per al tema de les plantes cal parlar de paraules majors, el post paisatgisme i interiorisme, un tàndem perfecte pot ajudar-te molt i molt bé.

Totes les imatges són de projectes de l’estudi d’interiorisme de Barcelona, Tinda’s Project. Les fotos 4 i 7, de ©Jordi Canosa. La resta, inclosa la de portada, són de ©Mercè Gost.

En general, si et pares a pensar en submergir-te en una banyera, es desperten aquestes infinites i agradables sensacions ambientals que sempre les envolten, com la música relaxant, aroma d’espelmes, llum tènue, el tacte de l’escuma… I has de saber que en una banyera exempta aquestes connotacions s’incrementen perquè porta més implícit el concepte de spa que sempre s’associa amb aquests moments de benestar personal.

Per tot això, és cert que les banyeres exemptes es relacionen amb una imatge de luxe i exclusivitat, però també perquè roben el protagonisme a qualsevol altre dels elements del bany, aconseguint gairebé un valor escultòric en aquest sentit.

Pel seu caràcter exempt, el més habitual és situar-les en una part del bany que permeti que puguis accedir-hi des de qualsevol costat, per això es diu que són com una illa; per aquest motiu s’agraeix tenir metres quadrats disponibles. Hi ha projectes d’interiorisme que la situen just enmig, realçant més encara el seu paper. Si es tracta d’una obra nova o de reforma integral, sempre serà més fàcil el tema de la ubicació, sobretot perquè cal tenir en compte les preses d’aigua.

Una altra idea és situar la banyera exempta al costat de la paret o la finestra, però no pegada, de manera que deixa més lliure la resta de l’espai, sense que per això perdi la seva condició estètica de peça solta.

A més, cal pensar en la instal·lació de les aixetes. Les opcions són els models alts i de terra per a les que estan més centrades, i els models murals si la banyera es col·loca al costat de la paret. I això cal tenir-ho en compte abans de res.

A tots ens ve al cap la típica banyera antiga, amb potes, que veiem en les pel·lícules d’abans i, de fet, aquest és el seu origen. Tal és així que la majoria de marques ofereixen models de banyeres exemptes d’aquestes característiques per a qui busca un estil més clàssic.

Destaquen per la seva elegància, aporten un toc romàntic a l’espai i tenen molt d’encant. Perquè resultin més autèntiques encara, es poden triar en ferro que, a més, ajuda a mantenir millor la temperatura de l’aigua. Sens dubte, l’aire retro o vintage està assegurat potenciant-lo, si es vol, amb materials, acabats i colors combinats tant en la bayera com a les potes.

Però l’evolució del disseny va fer que les banyeres exemptes oferissin també una línia més contemporània per als habitatges modernes. En aquest sentit, es juga amb formes ergonòmiques tant quadrades com ovalades, sempre amb línies depurades molt simples, però perfectament estudiades.

Són molts els dissenyadors internacionals de prestigi que col·laboren amb les principals marques del sector per oferir els seus projectes en forma de banyeres exemptes d’estil minimalista, fins i tot algunes són banyeres sense juntes, apostant pels materials més innovadors que garanteixen acabats de qualitat, de fàcil manteniment i total seguretat, per no parlar de dotar-les d’equipaments extra com l’hidromassatge.

És fonamental que la banyera, per més element protagonista que sigui, s’integri en el conjunt de peces del bany respectant l’estètica general. Els materials i tons dels revestiments, paviments, mobiliari i accessoris han d’estar perfectament integrats en l’interiorisme de l’espai, sigui quin sigui l’estil que s’ha decidit.

Sí que és cert que, considerant-la com la peça clau, la banyera exempta és la que condicionarà la distribució en el bany, però sempre mantindrà aquest focus visual. Com? Hi han moltes opcions. Per exemple, el paviment de la zona de la banyera es pot delimitar amb un model diferent a la resta o se la pot aïllar mitjançant una mampara fixa o corredissa o col·locar-la sobre un pedestal per incrementar el seu poder estètic.

Una altra cosa fonamental és que, donada la seva condició formal, la banyera exempta sempre necessitarà d’algun punt de suport a efectes pràctics per tenir a mà la tovallola, el sabó, l’esponja o qualsevol altre accessori. En aquest sentit, es fan imprescindibles els petits mobles auxiliars tipus tauleta, tamboret o, en el millor dels casos, les safates dissenyades expressament per a aquest tipus de banyeres.

També es poden crear peces a mida per a aquesta finalitat aprofitant el moble de lavabo que està a prop de la banyera col·locant unes lleixes o dissenyar una fornícula d’obra en la mateixa paret. Això forma part de la feina que fa l’interiorista, sempre buscant la millor solució per a cada projecte.

El primer pas, i com a part de la feina que desenvolupa un interiorista, és estudiar i valorar cada cas en concret, és a dir, quina és la millor opció a triar quan es plantegi la disjuntiva entre portes abatibles (les més habituals) o portes corredisses. A més, no en tots els casos seran viables les corredisses, per exemple, si la paret on ha d’anar té instal·lacions o preses d’aigua o de llum.

Està clar que el paper principal de les portes corredisses és el de transformar les dimensions de la casa per la practicitat que aporten, especialment quan parlem d’espais petits, i no cal oblidar la seva funció decorativa, donades les possibilitats estètiques que es poden implementar en aquestes portes.

– La seva funció per connectar i/o separar estades segons ens interessi en cada moment.

– Optimitzen l’espai interior de qualsevol estada, tenint en compte que una porta abatible deixa ‘mort’ un metre quadrat amb el seu necessari arc d’obertura.

– Generen sensació d’amplitud quan estan obertes, sumant metres quadrats reals, cosa que amb una paret resulta més limitat.

– La dimensió de l’espai és total en el punt de pas, donat que normalment les portes corredisses van de terra a sostre.

– Poden arribar a resultar ‘portes invisibles’ quan queden totalment ocultes dins de la paret (només la guia del sostre evita que aquesta percepció sigui plena).

– Permeten una gran diversitat d’acabats per adequar-se a l’estil decoratiu de l’habitatge o al tipus d’estada.

– Milloren el disseny de la casa, creant espais dinàmics.

– El seu tancament no és estanc, el que significa que pot haver filtració de sorolls, olors i temperatures.

– Exigeixen saber prèviament on van a col·locar-se: si anirà oculta (o encastada) i per a això necessita d’un doble envà, o si anirà a la vista recorrent la pròpia superfície de la paret.

– Són més cares que les abatibles, sobretot les que requereixen d’obra perquè quedi oculta; a més, aquesta opció sol treballar-se en projectes de reforma integral o obra nova.

– Resten espai a la paret que substitueixen, la qual podria aprofitar-se per posar un armari, instal·lar una barra d’esmorzars o qualsevol altre element.

– El tirador necessita expressament de l’acció de la mà per obrir-se i per això resulten menys ergonòmiques. És a dir, les abatibles en un moment donat, si tens les mans ocupades, pots obrir la porta accionant el pom amb el colze, per exemple.

Les portes corredisses ofereixen tantes possibilitats com les abatibles perquè es poden triar amb diferents acabats, mides, etc., sempre depenent de l’objectiu que es busqui.

-FUSTA: aquest material dóna lloc a portes corredisses en fusta massissa, taulers premsats MDF, de xapa o melamina. L’acabat pot ser lacat o no i en el color que es vulgui, o llisa amb les vetes vistes o triar un dibuix concret geomètric o tipus mosaic. Pel que fa al color, normalment s’opta pel mateix de la paret perquè la integració sigui més gran. I si es tria l’acabat natural de la fusta, aquest aporta més calidesa i elegància a l’estada. Les portes corredisses de fusta solen produir-se amb un gruix aproximat de 4,5 cm, cosa que incrementa la prestància a aquest element.

– VIDRE: entre els seus avantatges és que deixa passar la llum i garanteix la continuïtat visual entre estades, encara que la porta estigui tancada. El vidre, que es pot produir a partir d’1 cm de gruix, pot triar-se transparent o amb acabat translúcid. És molt habitual la seva elecció per a cuines o per a banys petits, per exemple, majorment si estan dins de la suite i, sobretot, si no compten amb llum natural. Una opció molt de tendència són les portes corredisses de vidre amb quarterons, amb els perfils de fusta o un altre material.

– ALUMINI O METALL: són opcions lleugeres, ideals per a ambients moderns o d’estil industrial.

– MIRALL: tenint en compte la seva doble funcionalitat com a accessori en el qual reflectir-se i per ampliar visualment l’estada, resulta una idea molt recomanable per als vestidors, on ja de per si és bastant habitual col·locar portes corredisses per separar-lo del dormitori o del bany.

– COMBINACIONS: sempre es pot optar per combinar diferents materials, personalitzant les portes corredisses segons el projecte.

És habitual que la instal·lació de portes corredisses es plantegi ‘ad hoc’ per a aquest determinat projecte, de manera que les dimensions de les mateixes s’encarreguen a mida, ja que majorment, a més, l’alçada va de terra a sostre. I no cal oblidar que hi ha projectes que exigeixen que les portes siguin dobles.

I tan importants són les portes com els diferents components que aquestes necessiten. El principal és el rail que ha de ser d’alta qualitat, tenint en compte que ha de suportar tot el pes de la porta corredissa. A efectes estètics pot triar-se integrat al sostre si ho volem discret o amb un acabat que decideixi realçar-se, per exemple, en un altre color. Això sí, la guia ha d’oferir un anivellament perfecte si volem que la porta tingui un recorregut fluid i suau i els rodaments també han de ser de qualitat perquè són els que suporten l’ús més o menys intens de l’efecte ‘obrir-tancar’ de la porta.

I després hi han els tiradors que tota porta corredissa necessita. En la seva elecció també influirà la tipologia seleccionada, o poden estar integrats en la pròpia porta tipus ungler o similar amb diferents formes, o un tirador extern tipus nansa o manilló, que n’hi ha de diferents acabats, mides i formes.

Es podria dir que les portes corredisses es consideren un element separador d’ambients que, en un moment donat, és capaç d’aïllar físicament dos espais, però hi ha altres elements menys invasius que també ens poden ajudar en aquest objectiu, tal com t’expliquem en el post sobre idees per separar ambients a la teva llar. O fins i tot optar directament per parets de vidre, en lloc de portes.

I, per descomptat, hi han altres tipus de portes que, sense ser corredisses, el seu sistema s’aproxima, com són les portes tipus acordió o les pivotants, encara que aquestes últimes treuen molt d’espai.

Sigui quina sigui la idea que tinguis al cap sobre la possibilitat d’instal·lar portes corredisses a casa teva, pots consultar-nos sense compromís i t’ajudarem a aclarir els teus dubtes buscant la millor solució.

© Totes les fotografies són de Mercè Gost

No podem negar que els actuals televisors s’han convertit en centres d’entreteniment en si mateixos, sobretot des que permeten la connexió a Internet i serveixen d’amplificadors dels continguts dels nostres dispositius mòbils. Sense oblidar l’àmplia oferta de cada vegada més plataformes tenen a milers d’espectadors enganxats a les seves propostes televisives, cosa que s’ha incrementat exponencialment arran del confinament d’aquest any. A més, infinitat d’habitatges gaudeixen de l’experiència de l’anomenat Home Cinema.

Per tota aquesta revolució tecnològica vinculada als televisors, aquest element forma part de la rutina diària de moltes persones i el que cal fer és buscar-li el seu propi lloc dins el conjunt de peces que conformen, en aquest cas, el saló..

Està clar que el tàndem televisor-sofà és indissoluble en el projecte d’interiorisme d’un saló. Per aquest motiu cal establir, primer, on es col·locarà la pantalla per després determinar l’espai que ocuparà el sofà; la forma, mida, etc. del qual dependrà de la superfície que disposem al saló. Pots prendre nota dels nostres millors consells per a la decoració de salons petits.

Més important que el disseny del seient és la distància que ha de guardar respecte a la pantalla i això ve determinat per la mida d’aquesta, mesurada en polzades. Les recomanacions parlen que hi ha d’haver una separació de 50 cm cada 10″.

Un cop tenim establert el lloc on anirà el televisor, el/la interiorista es planteja com integrar-lo en l’ambient a partir de l’estil decoratiu de l’habitatge. Salta a la vista que tots els equips tenen el mateix aspecte (una pantalla negra plana), de manera que del que es tracta és de jugar amb l’estilisme més encertat a l’hora d’emmarcar-la.

La veritat és que hi ha moltes opcions, tantes com gustos decoratius, tot i que es parteix de dues referències bàsiques com són el simple fet de recolzar-lo sobre un moble o el tenir el televisor penjat. La primera opció és la més senzilla, però la segona ja requereix d’una instal·lació més complexa que implica tenir en compte el pes de l’equip per l’ancoratge, així com la decisió que pugui moure’s o no.

En qualsevol dels casos, cal no oblidar mai que l’ideal és que el televisor estigui situat a uns 85-100 cm de terra, que ve a ser l’alçada dels ulls. I també que tots els cables han d’estar ocults per a una visió neta d’aquesta zona del saló.

Hem parlat del punt focal que representa el televisor dins el saló, tenint en compte que totes les línies visuals convergeixen en ell a l’efecte de la distribució del mobiliari. Però també és veritat que aquest punt focal pot comportar una altra funció, per exemple, com a element separador. Això que vol dir?

El més habitual és col·locar el televisor al costat d’una paret, és a dir, es tria un dels murs del saló per situar el moble -sigui del tipus que sigui- que emmarcarà la pantalla. Però una altra opció vàlida també és la de fer que aquest moble faci de separador entre ambients oberts col·locant-ho en el centre de l’estança per, per exemple, dividir la zona del saló respecte a la del menjador.

I en aquest sentit també hi han moltes opcions per al citat moble, tot i que aquest ha de ser menys voluminós i més lleuger que el que posaríem a la paret del saló.

Si prenem com a referència situar el televisor en una de les parets del saló, les possibilitats de com crear el seu entorn són molt diverses i cal tenir en compte l’estil decoratiu general. Hi ha qui el penja directament a la paret, sense més, o també es pot crear una fornícula d’obra o d’un altre material on inserir-lo.

El més habitual és comptar amb algun moble. Dins de la feina que fa un interiorista hi ha el dissenyar mobiliari a mida del projecte que, en el cas d’incloure el televisor, ajudarà a integrar millor la pantalla, facilitant l’ocultació de totes les instal·lacions de cablejat. A més, es pot decidir amb el client si aquest moble ha d’incloure altres peces com prestatges, forats amb o sense portes, etc. que aportin funcionalitat i estètica a aquesta zona del saló.

Si s’ha dissenyat aquest moble a mida, també serà més fàcil que s’integri en el conjunt de l’estança on es poden incloure altres elements fabricats expressament que segueixin els mateixos acabats.

Tot i aquestes idees, encara ets dels que no li agrada que es vegi el televisor, també pots amagar-lo mentres no l’utilitzis, però en aquest cas sí que hauràs de recórrer a un disseny a mida. El millor consell és que aquests panells o portes corredisses formin part del propi moble perquè la integració sigui total i gairebé costi endevinar que aquí darrere hi ha la pantalla. També pots fer que aquests panells siguin un quadre que es parteixi en dos a l’hora de voler veure la tele, una original proposta que sorprendrà als teus convidats.

A més del moble -a mitjana o no- que protagonitzi l’entorn del televisor, també pots incloure altres elements molt propis del saló, com pot ser una llar de foc. Les de gas es poden col·locar perfectament a prop de la pantalla creant un punt focal alineat entre les dues peces que generi una harmonia visual a l’ambient. Si t’animes a incloure-la, no deixis de llegir les 5 claus per triar la teva xemeneia.

Sens dubte, per gaudir d’una bona sessió davant de la tele és molt important tenir cura de tot “l’atrezzo” que ha d’acompanyar el moment, és a dir, triar un bon sofà i comptar amb una acurada il·luminació, adequada per a cada ús. En aquest sentit, no et perdis els consells clau per il·luminar el saló menjador.

I si ho necessites, contacta amb Tinda’s Project, autors de tots els projectes que il·lustren aquest post on el televisor es mostra amb estil i s’integra perfectament en els salons com l’element imprescindible que ja representa a totes les cases.

Fotografies: ©Mercè Gost

No cal dir que la il·luminació principal en qualsevol estada sempre és la natural. Si tens la sort que el teu saló menjador presumeixi d’una bona entrada d’aquesta, gaudeix-la, però en aquest post del que es tracta és de parlar de quan la llum natural escasseja o, òbviament, quan arriba la nit. És llavors quan entra en joc la il·luminació artificial i la que cal determinar on la instal·lem, a partir de quina tipologia i amb quin tipus de lluminària.

Com dèiem, independentment que estiguin junts o separats, està clar que el menjador protagonitzat per una taula i les seves cadires s’utilitza, sobretot i en qualsevol moment del dia, quan anem a dinar. A més, cal destacar en aquests temps de pandèmia, un altre dels seus usos com és el de per treballar, quan no es disposi d’una altra taula a la casa. També es pot donar el cas que el format menjador s’entengui no tant com taula tradicional, sinó com una barra amb tamborets, sent més habitual si la cuina està oberta a la sala. I no cal oblidar aquells mobles auxiliars que moltes vegades es col·loquen al costat de la taula del menjador per a ajudar en el servei com, per exemple, armaris de rebost, aparadors, etc.

I respecte a la sala, és l’espai dedicat al benestar a casa, on busquem relaxar-nos, i la peça principal, en aquest cas, és el sofà juntament amb altres elements opcionals de mobiliari: taula de centre, puffs, butaca, etc. I aquí poden donar-se diversos usos: veure la televisió, llegir, jugar, etc. Si el saló és gran, fins i tot es pot disposar d’un racó de lectura específic per a aquesta finalitat i separat de la zona de sofà. I fins i tot hi ha qui té una llibreria a la sala o un altre moble similar multifuncional.

Cadascun d’aquests usos en un o altre ambient obliga a l’elecció d’un tipus d’il·luminació determinat i cal fer-ho correctament perquè d’això dependrà després que ens sentim bé, que puguem desenvolupar correctament la funció d’aquest espai, etc. Si la instal·lació de les lluminàries forma part d’un projecte de reforma, ja saps que dintre de la feina que exerceix un interiorista, s’inclou aquesta responsabilitat que assumirà juntament amb el client per saber prèviament les seves necessitats, gustos, etc. perquè no cal oblidar que a més de la part funcional de la il·luminació, també destaca l’estètica, estretament vinculada a l’estil decoratiu, en aquest cas, de la sala menjador.

Perquè és important saber de què es compon l’univers de la il·luminació: quines són les seves tipologies (leds, halògenes …), quina llum és la més recomanable segons la temperatura de color (entre 1800 i 5000 K), quan cal utilitzar la llum càlida o la freda, com triar la llum adequada entre les suspeses, de peu, aplics, encastades, focus sobre carril o no, etc., quantes hores de vida es recomana que ha d’oferir un led, per què és necessari comptar amb interruptors commutats, per què tenen tanta demanda les tires de led, i també quins avantatges té la domòtica aplicada a la il·luminació amb relació a l’estalvi energètic.

Si partim de la base que el saló menjador és compartit, el primer que cal fer és concretar la il·luminació general que implicaria a tot l’espai. Es tractaria d’optar per una llum càlida, d’uns 2700 K, que sol accionar-se quan arribes. El següent pas és determinar els llums més puntuals per a cada ús i que complementen a la general, sent aquestes de llum més indirecta i íntima.

On està la taula de menjador, el més recomanable són les llums de sostre o suspeses d’uns 3000 K perquè no canviï el color del menjar i col·locades a uns 70-75 cm per sobre de la taula, sent una opció molt encertada les llums rodones. L’objectiu és que el raig de llum agafi tota la superfície de la taula i si aquesta és molt gran, s’ha d’optar per dos llums. Depenent de l’estil decoratiu, el tipus de llum pot ser uns focus i, fins i tot, en el cas de col·locar diverses lluminàries suspeses, es pot jugar amb diferents altures o mides i colors de la pantalla.

La il·luminació de la sala sol compondre’s també de llums de suport o puntuals com llums de sobretaula en algun moble auxiliar o aplics de paret sobre el sofà. Per al racó de lectura l’ideal és un llum de peu direccionable de llum càlida. I per il·luminar una llibreria, hi haurien els focus sobre cada cos del moble o tires de leds recorrent les lleixes.

El plaer visual que comporta una bona il·luminació ha de combinar-se amb el confort lumínic, tots ells conceptes que l’usuari valora i sent un cop s’ha implementat la instal·lació. D’aquí, insistim, la importància de comptar amb un professional a l’hora de plantejar un projecte d’il·luminació. En aquest sentit també és important destacar el tema de la domòtica, entesa com essencial per aconseguir un més que interessant estalvi energètic i per guanyar en comoditat en el dia a dia. És cert que afegir aquesta opció al projecte d’il·luminació incrementa el cost en un 25%, però després es compensa quan veiem la reducció de l’import en la factura de la llum.

I encara que en il·luminació no tot s’hi val, sí que és veritat que les opcions són tantes que és fàcil trobar una lluminària per a cada casa, estil i espai. I, sobretot, cal buscar el millor equilibri entre funcionalitat i estètica, sent prioritari el primer però sense descuidar el segon i sempre tenint en compte el conjunt d’elements que formen part de l’ambient.

Necessites un professional per al teu projecte d’il·luminació? O potser el que t’estàs plantejant és una reforma integral? En qualsevol dels dos casos, Tinda’s Project pot ser l’opció que estàs buscant. Sense cap compromís, contacta amb l’estudi i posaran tots els seus coneixements al teu servei.

El primer que cal tenir en compte en un projecte d’interiorisme que tingui prevista la instal·lació d’una xemeneia és l’espai on ha d’anar ubicada. El més habitual és que estigui al saló, entenent que és l’estança principal de la casa. I sobre plànol, cal concretar, a més, en quin lloc del saló anirà, perquè la seva importància conceptual és tal que la distribució de tots els elements de la sala i la creació ambiental pràcticament dependrà d’això.

Degut a la seva naturalesa estructural, la implementació d’una xemeneia forma part del projecte arquitectònic, ja sigui nou o de reforma, sobretot si es demana un model integrat a la paret i també per la sortida de fums que es necessiti. És clar que hi han models també exempts però igualment s’ha de preveure el lloc que ocuparan. La instal·lació, més endavant, anirà a càrrec dels professionals especialitzats de la marca escollida.

Una altra qüestió important és triar el model adequat i aquí entren en escena molts condicionants. El primer és saber el tipus combustible que triarem (llenya, gas, pellets o bioetanol) i dins d’aquests, mirar el catàleg de les diferents marques per valorar els diversos dissenys, sempre recomanats per la/el interiorista. Perquè el factor estètic és fonamental, ja que la xemeneia ha d’anar en línia amb l’estil decoratiu de la vivenda.

També està el tamany i les mides de la xemeneia, havent de ser proporcional a l’espai on estarà situada, i sempre en funció dels metres quadrats. Aquí entra en joc la potència que es necessita per a la seva finalitat calorífica; en general es parla 1 kW de potència per cada 10 metres quadrats.

I a més, hi han altres factors que determinen la seva elecció com, per exemple, la zona geogràfica, l’orientació de la casa, l’aïllament d’instal·lacions com finestres, etc.

Anem a començar per aquestes dues tipologies, tenint en compte que ambdues utilitzen la combustió de la fusta per emetre calor. L’inspiracional so del seu crepitar natural és el que moltes persones busquen a l’hora de tenir una xemeneia, pel seu efecte relaxant i confortable.

• XEMENEIA DE LLENYA: a les seves connotacions tradicionals i nostàlgiques com a element cassolà ‘de tota la vida’, s’afegeix que és l’opció més econòmica, amb relació a la llenya. Però necessita sortida de fums obligatòriament. Com és un foc obert, el factor seguretat no està garantit, però hi ha l’opció d’una llar de foc tancada amb els anomenats ‘cassettes’, que porten un vidre vitroceràmic i que, a més, ajuden a mantenir més la calor, ja que el 70% d’aquesta, en els focs oberts, es perd.
• XEMENEIA (o estufa) DE PELLETS: és un combustible ecològic en forma de petits cilindres premsats fets amb fusta residual, serradures i encenalls. La seva eficiència és superior a la llenya, amb un rendiment del 90-95% i sense emissions de CO², però necessita igualment sortida de fums.

És l’opció que cada vegada té més demanda en el mercat, sobretot les xemeneies de gas, per les connotacions de sostenibilitat que ofereixen i per l’estalvi energètic que representa per als habitatges.

• XEMENEIA DE GAS: al ser tancades, són més segures i els models, com més hermètics, energèticament són més eficients. El tipus de calor que desprenen és més suau i homogeni, però això no impedeix que el seu rendiment sigui superior al 60%. Són ideals per a habitatges tipus pisos i poden funcionar còmodament amb un comandament a distància, mitjançant el qual es programa l’encesa i apagada del foc, així com el control de les flames.
• XEMENEIA DE BIOETANOL: funciona amb el líquid ecològic del mateix nom que es crema i genera calor. Són fàcils d’instal·lar (no necessita obra), són segures, no emeten fums i escalfen molt en poc temps, però no ofereixen calor residual. Cal tenir en compte que el cost del bioetanol és car i genera una olor intensa. S’instal·len principalment com a complement decoratiu de disseny amb la idea d’ambientar un espai modern.

L’ús de la xemeneia implica una neteja regular, sobretot en segons quins tipus de combustible. El que més, els models de llenya, degut a les cendres que genera; per la seva banda, els pellets no generen tant de residu. Pel que fa als models de gas, no causen residus però sí que cal netejar el vidre de la xemeneia, ja que s’embruta pel fum, i el mateix succeeix amb els models de llenya tancats.

Tots els experts recomanen un manteniment anual que impliqui una revisió a fons (excepte en les xemeneies de bioetanol), centrat bàsicament en fer net l’interior del conducte. Per cert, aquests poden anar vistos o integrats a la paret.

Com a contingut addicional sobre les xemeneies volem compartir una idea que té molt d’inspiracional. Està relacionada amb aquelles xemeneies d’obra, antigues, que potser t’has trobat dins la vivenda que has comprat i t’ha agradat tant que vas a ‘salvar-la’ a la reforma. Segur que té el seu particular encant i que sabràs integrar-la molt bé en el nou ambient.

Si tens clar que no l’encendràs mai i que la vols pel potencial decoratiu, treu-li partit! Pots pintar-la, tunejar algun element addicional que tingui o deixar-la com està però, i sobretot, aprofita el seu forat per crear un punt focal més que interessant. Pots escollir entre posar llibres antics de diferents mides, les teves plantes preferides, cistells de materials naturals, un bodegó d’espelmes aromàtiques, troncs de llenya o aquella peça familiar que requereix d’un lloc especial.

Però saps el millor de tot? Que pots anar variant la decoració del forat de la xemeneia al teu gust, fent que el racó protagonista del teu saló sigui un espai amb vida pròpia.

És veritat que des de fa un temps, es diu que els rebedors han anat perdent força en la distribució de la casa. Hi han molts projectes que ja no compten amb aquest espai i prefereixen aprofitar la seva superfície per a altres estances. Una cosa molt semblant com li passa als passadissos.

En qualsevol cas, també és veritat que el rebedor és un concepte tan interioritzat en el col·lectiu humà a efectes d’ús domèstic, que quan entres en una casa sempre busques aquesta peça o detall que et doni la benvinguda, per petita que sigui, al costat de la porta. És aquí on entra en joc el bon fer professional del disseny d’interiors, per ajustar-se als desitjos dels propietaris, en línia amb el projecte.b

Els rebedors desprenen aquesta especial personalitat pel seu paper exclusiu a la casa, sent un espai íntim degut a les seves habituals reduïdes dimensions, i per tot això té tanta força a l’hora de projectar-se i decorar-lo. En els rebedors, més que en qualsevol altra estança, “menys és més”.

Això vol dir que cal dotar-lo de les peces justes i necessàries perquè és un lloc de pas que exigeix que no hi hagi cap impediment pel mig.

A més, majorment compta amb poca llum, una altra raó a a fegir en el treball del seu projecte per intentar ‘il·luminar-lo’ amb recursos del disseny d’interiors que no sempre són necessàriament llums tipus de sobretaula, focus, etc. Per exemple, pot ser pintar les parets d’un color clar, i el mateix fariem amb el sòl, en tons blancs o grisos. O anant més enllà, es pot també optar per parets de vidre, ideals per separar ambients i, en aquest cas, aconseguir que la llum d’altres estances contigües arribi fins al rebedor

Si la superfície ho permet, els professionals del disseny d’interiors recomanen escollir una peça que presideixi el rebedor. Pot ser lleugera, en forma de consola de poc fons si volem que ocupi poc, o per contra, pot tractar-se d’una altra més voluminosa com un bagul, una butaca, una calaixera, una taula, etc.

A més de que aquesta peça hauria de connectar estèticament amb l’estil de la casa, no cal passar per alt el seu paper per aportar la funcionalitat que necessita el rebedor per a, per exemple, poder deixar les claus, guardar alguns papers, etc. Però també per ajudar a potenciar la part més estètica d’aquest espai servint de base per a elements de decoració, com un gerro amb flors, un llum de sobretaula, unes espelmes aromàtiques, una figura, etc.

Hi ha persones que els agrada a l’entrar a casa disposar d’un lloc on deixar l’abric, el bolso i fins i tot fins les sabates. En aquests casos i, novament segons l’espai, es pot comptar amb un petit armari preferiblement tancat; els més atrevits aposten per triar-lo obert, sent també més pràctic, tot i que t’obliga a mantenir-lo sempre en ordre.

Una altra opció són els penjadors, que n’hi ha de tots els estils, formes i dissenys, sempre pensant en no sobrecarregar-lo massa -per això hi hauria el armari-, sinó per penjar bàsicament coses lleugeres (bossa, fulard, etc.).

Es pot buscar també una combinació amb una part vista i una altra tancada per la roba i les sabtes. I fins i tot incloure calaixos o petits prestatges integrats.

El que està clar és que en els rebedors del que es tracta és de treure-li el major partit a un espai petit, amb mobles versàtils que ofereixin diverses possibilitats i amb l’objectiu posat en que resulti pràctic i alhora bonic, i sobretot que no pequi de sobrecarregat.

Recórrer al mobiliari a mida que ofereix el disseny d’interiors de molts estudis professionals és una decisió molt recomanada per a aquesta estança, però després cal afegir-li el toc més personal amb la decoració incloent quadres, algun rellotge, plantes, etc., sempre al gust de els propietaris.

Decorar amb miralls és una altra gran idea, ja no només com a accessori pròpiament estètic i pràctic per mirar-te abans de sortir de casa, sinó pel seu efecte amplificador de l’espai, cosa que en els rebedors sempre s’aconsella. Ah! I si hi ha un element per antonomàsia vinculat a les benvingudes, aquest és la catifa. Càlida i acollidora, es pot triar en infinitat d’acabats.

El que és clar és que el menjador és imprescindible en qualsevol vivenda, si bé és cert que, com diem, avui dia existeixen moltes variants d’aquest espai, fugint fins i tot de la imatge clàssica que tots tenim del menjador, per exemple, integrant-lo en la cuina amb una illa, a manera de barra i no tant com una taula, com es veu en la imatge inferior. Tot depèn del tipus de casa, de les necessitats dels seus habitants i de l’estil decoratiu que es busca, això es que tenen en compte els decoradors d’interiors.

Però aquest post parlarà dels menjadors a l’ús, si bé és cert que com a interioristes, a Tinda’s Project, ens adaptem a qualsevol petició dels nostres clients. Els qui ens coneixen, a més, saben que la majoria dels nostres projectes presenten cuines obertes, encara que això no impedeix que disposem d’un menjador, normalment al costat de la sala, de manera que generem els anomenats espais oberts, tan de tendència en interiorisme, on cohabiten les tres estances.

I quan parlem de menjadors a l’ús ens referim al compost pel paquet estàndard de taula i cadires (o butaques o banc), juntament amb la indispensable il·luminació directa sobre la taula. Òbviament, després es pot amanir amb altres peces complementàries com una catifa, una vitrina, etc. Ja saps, això va a gustos. Però independentment de l’estil decoratiu que es triï, muntar un menjador té poc misteri, excepte el de tenir en compte les dimensions i distribució de l’espai.

Això sí, és important saber respecte a l’estil que, donada la seva proximitat al saló, s’ha de procurar que segueixin la mateixa línia per a crear un ambient integrat. Per exemple, compartint les mateixes tapisseries, sofàs i cadires, o el mateix model de catifa, o triant els llums de cada ambient de la mateixa col·lecció encara que de models diferents.

Són poques les cases actualment que, com es feia abans, assignin al menjador una estança apart, separada i independent. Avui dia, i ja es considera un concepte com a tal, es parla normalment de ‘sala-menjador’.

Abans se solia aïllar el menjador de la sala amb portes estàndard o corredisses, però avui, en moltes reformes el que es fa és obrir l’espai per a comunicar les dues estances, deixant a vegades un arc o l’antiga obertura, de manera que la continuïtat visual està garantida. En les obres noves, directament se situen totes dues estances dins del mateix espai assignat sobre el plànol.

Tornant a la nomenclatura pròpiament, això de dir-se menjador perquè serveix per a menjar, és una cosa que ningú discuteix. El que sí que és veritat és que aquesta taula s’empra per a moltes més coses ara com ara -treballar, fer deures, llegir, jugar, etc.-, alguna cosa que ningú tampoc posa en dubte des de l’experiència que ens va tocar viure del confinament. Precisament el menjador és una de les estances que més ha alterat el seu paper a les nostres cases, tal com explica l’Eva Mesa en aquesta entrevista post-covid.

Quant a la seva ubicació, de la mateixa manera en què parlem que el menjador sol estar integrat a la sala, també és veritat que la cuina ha de quedar molt a prop; ens referim a aquelles cuines tancades o independents. La distància no ha de ser només curta, sinó que ha de tenir un pas lliure d’obstacles, ja que són habituals les ‘anades i tornades’ a la cuina mentre estem esmorzant, dinant o sopant.

I cal no oblidar que menjadors també es poden habilitar en els espais exteriors de la casa, ja sigui una terrassa, el porxo o el jardí, sempre que hi hagi prou espai per a moure’s al voltant de la taula. En aquests casos, els materials del mobiliari han de ser resistents a les inclemències del temps per a assegurar la seva durabilitat.

I si has arribat fins aquí i t’interessa continuar llegint més interessants idees per a l’interiorisme de la teva casa, en aquest cas sobre un altre tipus de taules, no et perdis el nostre post sobre tauletes de nit, per als dormitoris, i taules de centre, indispensables a la sala.

I, per descomptat, qualsevol consulta que vulguis fer-nos, contacta amb nosaltres sense compromís.

Todas las imágenes corresponden a proyectos del estudio de interiorismo de Barcelona, Tinda’s Project. ©Mercè Post y Jordi Canosa.

Com diem, en matèria d’interiorisme la taula de centre té un paper clau. A simple vista pot semblar més aviat un moble accessori, però la veritat és que serveix per a articular la sala d’estar i generar un cert dinamisme en l’ambient. Per això presumeix d’una ubicació exclusiva, al centre de la sala, sempre a la vora dels sofàs, els veritables reis d’aquesta estança.

La taula de centre, a més, té en si mateixa unes característiques pròpies que la converteixen en un moble indispensable a la sala. Té una part molt funcional en el dia a dia de la casa, tant que a vegades ni ens adonem (per a deixar el comandament de la tele, el llibre que estàs llegint, etc.) i també té un pes molt particular en matèria de decoració, ja no sols com a peça en si mateixa, sinó com a suport per a altres accessoris, com a revistes, gerros, espelmes, etc.

Una vegada feta la presentació del que representa la taula de centre en la sala d’estar d’una casa, és important saber com encertar en la seva elecció. Per a això, i començant per una dimensió espacial més àmplia, cal tenir en compte tant la grandària i la forma, com els materials i l’estil de la sala. Si tens una sala petita, no et perdis els millors consells per a la seva decoració.

El següent pas és buscar aquesta altra dimensió més delimitada que acostuma a ser la generada pel sofà o els seients que se situen entorn de la taula de centre, ja que d’alguna manera són els que li faran de marc, exigint unes proporcions adequades.

El primer dubte que normalment ens assalta és si triem la taula de centre quadrada/rectangular o rodona. Francament, la forma va una mica al gust personal de cadascun i a l’estil que finalment tindrà la sala d’estar en el seu conjunt. Potser és més important tenir clar la grandària que triarem i ser coherent amb les proporcions, també sempre tenint en compte les altres peces de la sala, sobretot els sofàs.

Una taula de centre estàndard que acostuma a ser rectangular té unes mesures de 120 x 80 cm i una altura de 40-50 cm. Però, com diem, cal buscar el nostre cas particular i per a això ha de servir-te saber que la taula de centre ha de mesurar la meitat que el sofà per a ser proporcionada i l’altura no ha de quedar ni 10 cm per damunt ni per sota d’aquest, si no resultarà incòmoda. Òbviament, abans de la taula de centre, has de saber com col·locar els sofàs a la sala d’estar i després potser també t’interessa saber com integrar el televisor a l’interiorisme de la sala per a, llavors ja sí, crear aquest triangle de confort tan irresistible.

Tenint clar això, a partir d’aquí les opcions quant a la forma i disseny de la taula de centre resulten infinites. Començant perquè no és condició obligatòria que sigui una sola taula, és a dir, pots triar un set de diverses, de la mateixa col·lecció, com les famoses ‘taules de centre niu’, o totalment dispars, si el que cerques és aquest toc personal que cridi l’atenció.

En molts dels projectes de l’estudi d’interiorisme de Barcelona, Tinda’s Project, la taula de centre -com la majoria del mobiliari- es fa a mida, ja que és un element diferenciador dels treballs de l’Eva Mesa, tal com ella explica en aquesta entrevista sobre aquest tema.

Per la seva banda, totes les marques de mobiliari inclouen en els seus catàlegs aquesta peça, de manera que la pots triar a conjunt amb la resta de mobles de la sala, si busques una estètica ambiental més tradicional. O bé pots enamorar-te d’una taula de centre concreta, adquirir-la sola i integrar-la en el teu estil decoratiu, si el que cerques és precisament fer d’aquest moble la peça cridanera i “discordant” de la sala.

. Quadrada, rodona, diverses per a crear diferents composicions, apilades, elevable, amb el sobre a manera de safata, de materials combinats, etc. Hi ha taules de centre per a tots els gustos. L’important és vigilar la grandària, que sigui proporcionada a l’espai, i que respongui a les vostres necessitats, donant-li un paper merament decoratiu o amb aquest plus funcional que sempre s’agraeix. Ah! I no t’oblidis de cuidar també la il·luminació de la sala d’estar amb aquests consells.

Ah! I si teniu una sala exterior, ja sigui al jardí, sota el porxo o al costat de la piscina, pensa que també ha d’incloure una taula de centre. Per a això, hem de seguir les mateixes directrius que hem explicat en el post, amb l’afegit que cal vigilar els materials del mobiliari, donada la seva exposició a les inclemències meteorològiques. Ja sabeu que els espais exteriors són els més sol·licitats de la casa i per això cal cuidar-los tant com els interiors.

Totes les imatges d’aquest post corresponen a projectes de l’estudi d’interiorisme de Barcelona, Tinda’s Project (©Mercè Post y ©Jordi Canosa).

És un dels principals motius a l’hora de decantar-se per la dutxa i més especialment avui dia amb tota la conscienciació que hi ha sobre la sostenibilitat del planeta. Perquè, òbviament, la dutxa requereix d’una despesa d’aigua menor que la banyera. A més, si tenim en compte l’estil de vida actual, en el qual vivim bastant accelerats, així com les rutines d’higiene personal, l’ús de la dutxa és pràcticament diari i aquesta, per tant, ja complau la rapidesa que busquem.

Per tant, l’avantatge de l’estalvi d’aigua es converteix en una de les prioritats quan ens assalta el dubte enfront de l’elecció de la banyera. Però estalvi ja no sols econòmic en la factura de la companyia de l’aigua, sinó també a la dutxa com a tal element de bany, ja que sempre resultarà més barat un plat de dutxa que una banyera, encara que cal no oblidar les despeses extres que precisa, com a mampara, lampisteria, revestiment, accessoris, etc.

Com a interioristes, sempre considerem que la dutxa aprofita molt millor l’espai del bany, tant per les seves formes (a triar rectangular, ovalada, quadrada, etc.), com per les mesures que ofereix el mercat (des de 90 cm d’ample i fins i tot de 60×60 cm). Un avantatge que sobretot convé molt quan parlem de cambres bany o lavabos de dimensions reduïdes. En aquest sentit, a més, una dutxa sempre farà que l’estança sembli més gran, en eliminar barreres visuals.

Però la funcionalitat també l’entenem pel seu caràcter pràctic per a l’usuari, i més tenint en compte el seu ús diari i ràpid, que comentàvem en el punt anterior. I un altre avantatge interessant per als mesos més freds és que les dutxes mantenen millor la temperatura ambiental, gràcies a la mampara.

Lligada a la funcionalitat estaria la seguretat que ofereix una dutxa, un avantatge que resulta indiscutible quan es parla de cambres de bany que utilitzaran persones majors o aquelles que tinguin unes certes limitacions en la seva mobilitat, independentment de l’edat. L’autonomia que els ofereix una dutxa i la facilitat d’ús és necessària per a les seves rutines d’higiene personal.

En aquest sentit, la primera idea és considerar el plat de dutxa situat arran de terra, sense vores, i evitant així qualsevol tipus de graó que eviti les temudes caigudes. I la seguretat s’incrementa si també triem el plat de dutxa d’un material anti-lliscant i, per descomptat, si complementem l’entorn de la dutxa amb elements tipus baranes, barres de suport, seients, etc.

Si parlem de la part més estètica, no hi ha dubte que les dutxes tenen el seu estil propi i totes les marques ofereixen una àmplia varietat de propostes per a adequar-se a cada cambra de bany o lavabo. És cert que les seves línies són més simples que les d’una banyera, però no renuncien a seguir les últimes tendències quant a materials, colors i formes. Fins i tot hi ha la possibilitat de fer la dutxa d’obra, totalment personalitzada. La clau és que, la que triem, ha d’integrar-se en l’estil del bany, tenint en compte els altres elements que el componen (mobles, sanitaris, il·luminació, revestiments, colors, etc.)

Addicionalment, en l’estètica de la dutxa també ha de considerar-se una peça necessària si no volem inundar el bany cada vegada que ens dutxem i és la mampara. Hi ha empreses especialitzades només en això, la qual cosa dona idea de la seva varietat quant a acabats de l’estructura (si és que la porta), com del propi vidre. I no ens oblidem de l’accessori que necessitarem com a suport per als productes d’higiene (xampú, gel, etc.), una altra opció per a marcar l’estil que més ens agradi, sent recomanable els d’acabat en inox, per la seva resistència a la humitat.

No podem passar per alt la qüestió de la higiene de la dutxa i la seva facilitat de neteja representa una més que interessant avantatge també. Per la seva pròpia fisonomia, l’accés resulta molt còmode a l’hora de netejar-la, sobretot la mampara, sense necessitat d’haver d’ajupir-se.

Només cal tenir en compte el tipus de material dels elements que componen la zona de la dutxa i aquesta mateixa a l’hora de triar bé els productes de neteja, que no resultin corrosius, i puguem garantir una llarga vida a la nostra dutxa.

I com tot en la vida, les dutxes també tenen els seus ‘peròs’, encara que, francament, no són tants. El principal resulta obvi: que no ens permet gaudir d’un relaxant bany, sense presses, submergint-nos en aquesta idíl·lica escuma generada per l’oferta de productes específics per a tal fi, com a sals, bombolles, etc. Però també és veritat que a la dutxa es pot instal·lar una columna d’hidromassatge que, d’una altra manera i postura, també pot aportar aquest moment de relax que tant necessitem a vegades.

Un altre desavantatge de la dutxa vindria lligat als nens. Sempre és més recomanable per al seu ‘moment de bany’ comptar amb una banyera, perquè per a ells resulta més divertit i per als pares més pràctic, ja que no és el mateix introduir a la dutxa una banyera de plàstic, veritat? De fet, la majoria de reformes que impliquen el canvi de banyera a plat de dutxa venen condicionades amb el creixement dels més petits de la casa.

Per això, l’ideal és, si podem tenir les dues coses -dutxa i banyera-, molt millor. Si ja ho diu el refranyer: “Com més dolç, més bo”.

Totes les imatges són projectes d’interiorisme de Tinda’s Project (©Mercè Gost y ©Jordi Canosa).

El primer condicionant a tenir en compte és obvi: l’espai. Les illes no són molt recomanables en cuines petites; en aquest cas, potser s’adequaria millor l’opció de la península. Aquesta representa la unió de l’illa amb un moble de la cuina, i normalment està posicionada perpendicular a una de les parets per a generar un agradable sentit visual cap al centre de l’espai.

Per cert, sobra dir que per ‘illa’ s’entén, en aquest cas, aquesta peça dins del conjunt del mobiliari de la cuina que se situa generalment en el centre de l’estança i que pots envoltar, d’aquí la importància de comptar amb bastant espai si el nostre objectiu és tenir una cuina amb illa.

En tots dos casos, tant l’illa com la península, el plantejament és sobre la base de mobles baixos, és a dir, en la seva part superior no es col·loca cap altre moble, com a molt la campana extractora de fums i tendeix a estar integrada ran de sostre.

Què podem fer si la nostra cuina no és molt gran, però ens fa molta il·lusió tenir una illa? La resposta està en l’envergadura de la reforma, és a dir, si és integral, no hi ha cap problema, sinó, és plantejar-se l’obra de la cuina amb intenció d’incloure alguna estança confrontant (normalment la sala-menjador) i crear així el concepte de cuina oberta. D’aquesta manera aconseguim guanyar metres quadrats i assumpte resolt.

Amb motiu del primer any després del confinament, en una entrevista a Eva Mesa, co-fundadora de l’estudi d’interiorisme de Barcelona, Tinda’s Project, se li va preguntar per les peticions més demandades que estaven rebent i comentava que, “quant a les cuines, ens demanen molt un concepte que en l’estudi ja implementem habitualment en els nostres projectes i són les cuines obertes, amb possibilitat d’afegir alguna illa i que aquesta inclogui una zona extra d’estar més informal, amb tamborets, amb la idea de compartir moments en aquest espai”.

• Practicitat: l’illa representa un moble que permet un gran emmagatzematge extra per a aliments, utensilis, etc. I també aporta un espai extra com a superfície de treball.
• Multifuncionalitat: l’illa com a peça de mobiliari es pot aprofitar també per a incorporar electrodomèstics en la seva part superior (aigüera, vitroceràmica…) i en el seu inferior (forn, rentavaixelles, vinoteca…). I no sols això, una part de l’illa també pot incloure una zona de menjador, ja sigui o no en forma de barra.
• Aprofitament de l’espai i amplitud visual: la seva ubicació central facilita el moviment al seu voltant, un dinamisme que s’agraeix quan són diverses les persones que ocupen la cuina. I al no estar situada enfront d’una paret, la qual cosa es fa a l’illa (cuinar, rentar, menjar…) resulta més agradable, i la visió de la cuina és més completa.
• Separació d’ambients: especialment si l’illa inclou una zona de menjador. El concepte cuina oberta fuig de la idea de tenir una paret entre tots dos espais (cuina i menjador) i, per tant, la perspectiva visual és més àmplia i a més permet integrar les activitats en pro d’una millor convivència.
• Estètica molt diversa: ja es faci la cuina amb illa a mida o es triï d’un catàleg, n’hi ha per a tots els gustos i s’integren perfectament en qualsevol estil decoratiu, podent personalitzar-la segons les necessitats de cada usuari.

Si per qüestió d’espai o senzillament perquè t’agrada més, decideixes incorporar una península en lloc d’una illa a la teva cuina, que sàpigues que els avantatges són els mateixos.

Si calgués buscar algun ‘hàndicap’, però que alhora també representa un avantatge és que, sí, efectivament, la península no et facilita un pas circular al seu voltant, però la cantonada on convergeix la península amb el moble base de la cuina, genera un espai d’emmagatzematge molt aprofitable quant a profunditat. A més, també es pot col·locar aquí, en forma de L, una aigüera doble, que sempre s’agraeix.

I un aspecte a tenir molt en compte i que afecta les dues opcions és la instal·lació de preses d’aigua, llum, gas, etc. que cal modificar-les per a portar-les a la part central de la cuina i això pot generar una despesa addicional, però que bé val la pena perquè, al final, el resultat de tenir una cuina amb illa (o península), estigui o no oberta a la sala-menjador, és gaudir d’una estança acollidora que convida a passar més temps en ella.

Totes les fotografies que il·lustren aquest post corresponen amb projectes realitzats per l’estudi d’interiorisme de Barcelona, Tinda’s Project (©Mercè Gost).

No estem parlant de posar-te a fer una reforma ara, més que res perquè el que et proposarem en aquest post sobre dormitoris infantils és molt més senzill i factible del que imagines. Parlem, en tot cas, de renovar. A través d’uns petits canvis aconseguiràs que l’habitació sembli diferent mantenint, si vols, els mateixos mobles.

Es tracta de jugar amb les possibilitats que ofereixen els complements decoratius que també existeixen en els dormitoris infantils, incloent-hi les de les pròpies parets, sense oblidar algun secret d’interiorista que t’oferirem, de la mà de l’Eva Mesa, co-fundadora de l’estudi d’interiorisme de Barcelona, Tinda’s Project.

Si ens centrem en una de les peces clau del dormitori, el llit, i depenent de la seva disposició, una idea que et suggerim és tenir o no capçal. Normalment, si el llit va alineat longitudinalment a la paret, no solen portar-ho i, en la majoria dels casos, el capçal forma part del disseny del conjunt del mobiliari (a vegades inclòs en el propi escriptori), permetent tenir a mà objectes com un llibre, una joguina o un punt de llum.

En el cas d’apostar per tenir capçal, les opcions són moltes. Pots considerar-ho com una peça exempta i donar-li el seu protagonisme particular, trencant amb el disseny i la forma de la resta del mobiliari. I fins i tot es pot personalitzar fent un disseny a mida que us agradi.

En el nostre post capcal de llit, sí o no?, pots trobar diverses idees per a inspirar-te, aplicant-les a un dormitori infantil.

Un dels recursos més fàcils per a fer que el dormitori sembli com a nou són els tèxtils que vesteixen el llit: bàsicament parlem dels llençols i l’edredó, però també compten els coixins, els “plaids”, les catifes, les cortines o estors, les banderoles, etc. El principal avantatge és que són bastant assequibles si el comparem amb el poder decoratiu que aporten.

Pots optar per dues propostes:

1/ Un color llis i neutre per a la roba de llit i reservar el colorit per a accessoris com els coixins o altres elements decoratius.

O 2/ l’efecte contrari: que siguin els tèxtils els que aportin la nota cromàtica atrevida i divertida al dormitori infantil i deixar la resta de l’atmosfera en un ambient més bàsic i discret.

Un altre recurs senzill d’implementar se centra a aprofitar el potencial de les parets. Novament les opcions són moltes. Una de les més demandades són els papers pintats, donada la infinita oferta que existeix quant a disseny i acabats, a més de ser fàcils de col·locar i també de mantenir nets.

Més fàcil encara és el recurs de la pintura jugant amb els colors i fent alguna forma mural original. També es pot optar per deixar les parets blanques i apostar per decorar les parets amb quadres, làmines o banderoles.

• Es tracta de combinar bé els tèxtils, ja no sols entre ells sinó també tenint en compte els tons dels mobles i de les parets. Tria una línia estètica que us agradi quant a colors, dibuixos o formes i implementa-la de manera general i coordinada.

• Igual que succeeix amb el paper pintat, no es recomana pintar d’un color -sobretot si és llampant- totes les parets, sinó només una, la que vulguem destacar més. Una bona idea és combinar un bonic paper estampat per a una paret amb pintura en les altres tres seleccionant un color suau dels quals s’inclou en el paper.

• Parlant de decorar les parets amb accessoris, si el que busquem és una major personalització, res com crear collages decoratius amb fotos familiars i dibuixos del nen/a, fet que, a més, li serviran d’estímul.

Totes les imatges corresponen a projectes de l’estudi d’interiorisme de Barcelona, Tinda’s Project (©Mercè Gost y Jordi Canosa).